La meva forma d'acompanyar és constructivista i integradora, i per tant, entén la teràpia des de la cerca de significat dels símptomes psicològics. Són símptomes psicològics l'ansietat, les crisis de pànic, la depressió, les fòbies, les obsessions, la hipocondria, els desordres alimentaris, les dependències emocionals, o la impulsivitat, entre d'altres.  

Des del constructivisme, el símptoma és un indicador de patiment des del qual accedir a la nostra història de vida, la nostra sensibilitat, els nostres patrons de funcionament i també al nostre aquí i ara. La teràpia és un espai on començar a establir ponts entre fets i vivències, i des d'on comprendre el que ens està passant. La millora passa sovint pel creixement, per la construcció d'eines i recursos, i per la reconciliació amb temes del passat i del present.

La meva forma d'acompanyar és també sistèmica, i això implica obrir la mirada a les dinàmiques familiars i de parella en les que estem participant, als models que hem tingut i als recursos relacionals amb els que comptem. I és també feminista, i això significa tenir com a marc la justícia social, les relacions igualitàries i també l'impacte del gènere en la construcció de la identitat.

L'objectiu d'aquesta manera de treballar és avançar cap a l'autonomia i l'autoestima. Facilitar que la persona o relació que consulta recuperi les regnes del seu món emocional, accepti el que està succeint amb menys por, confusió i frustració i pugui iniciar canvis de manera ràpida. És important viure el patiment com una oportunitat per l'autonomia, per al creixement, a través de la qual cuidar-nos i tenir-nos en compte a partir d'ara.

Hi ha qui diu que el patiment apunta a un lloc de nosaltres on encara hem de créixer, i aquesta és també la meva mirada.